M’ha arribat que un alt càrrec del PSC reconeix que si a Barcelona haguessin presentat un sofà –i parlo literalment- com a candidat també haurien guanyat. Doncs, si! És molt provable! De fet, de moment ja han aconseguit col•locar un espantaocells a la Generalitat i un contrabaix desafinat a l’Ajuntament. Tot arribarà.
Es veu que els partits polítics s’estan convertint cada vegada més en grans maquinàries de marketing que, com les empreses, treballen per aconseguir una imatge que els ha d’assegurar l’èxit. I resulta que el PSC l’ha ben trobada. Està de moda. Mira, doncs millor per ells, però a mi el vermell em té ben farta.
Avui al programa radiofònic El món a RAC1 preguntaven si els líders de les llistes més votades havien d’ocupar l’alcaldia, doncs, miri, sí! Ja n’estic cansada de tant pacte premeditat. Tant tripartit s’està menjant Catalunya.
Al final em faran avorrir la política a mi i tot, que des de petita he estat una entusiasta d’aquest merder i que fins que vaig tenir dos dits de front volia ser l’alcaldessa del meu poble. Menys espantaocells i instruments, i més sentiment de país!
29/05/07
27/05/07
El joc dels ventallots
Avui m’he tornat a despertar amb el dilema. Tenia esperances que algun somni em revelés la veritat, però ja s’ha acabat l’última nit i segueixo amb la mateixa disjuntiva. M’he plantejat tornar a dormir i esperar, però m’ha semblat que ni uns ni altres es mereixen que em perdi el vermut del diumenge.
Total, que encara no sé si votar per allunyar el país de les urpes del talante de Madrid o per lliurar el meu poble d’un creixement desmesurat. Esquerra va fotre una clatellada a bona part dels seus electors en les últimes eleccions. Ara tenim l’oportunitat de tornar-li i seria qüestió de no deixar-la escapar. Però, com? Votant un partit que vol liderar la lluita contra la yihad islàmica i que té uns regidors d’urbanisme fan més por que goig? A veure si per fer país el meu poble acabarà convertit en una formigonera.
Donat que sembla que a Catalunya no es pot ser de centre i voler la llibertat, ens haurem de conformar amb el joc dels ventallots. La qüestió és anar movent el braç d’esquerra a dreta i a la inversa, i fotre-li al primer que posi la galta. Qui se l’emportarà aquesta vegada? Doncs potser tots! Estic per enfarinar-me ben bé les mans i organitzar una lluita al col•legi electoral. Valdrà la pena? O, com sempre, d’aquí quatre dies ningú ja no es recordarà del meu vot en blanc?
Total, que encara no sé si votar per allunyar el país de les urpes del talante de Madrid o per lliurar el meu poble d’un creixement desmesurat. Esquerra va fotre una clatellada a bona part dels seus electors en les últimes eleccions. Ara tenim l’oportunitat de tornar-li i seria qüestió de no deixar-la escapar. Però, com? Votant un partit que vol liderar la lluita contra la yihad islàmica i que té uns regidors d’urbanisme fan més por que goig? A veure si per fer país el meu poble acabarà convertit en una formigonera.
Donat que sembla que a Catalunya no es pot ser de centre i voler la llibertat, ens haurem de conformar amb el joc dels ventallots. La qüestió és anar movent el braç d’esquerra a dreta i a la inversa, i fotre-li al primer que posi la galta. Qui se l’emportarà aquesta vegada? Doncs potser tots! Estic per enfarinar-me ben bé les mans i organitzar una lluita al col•legi electoral. Valdrà la pena? O, com sempre, d’aquí quatre dies ningú ja no es recordarà del meu vot en blanc?
Cereals 0%
Sembla el making off d’un spot de cereals 0%. L’única diferència és que enlloc d’una noia amb pit, cul i poca panxa, hi apareixen cinc saltimbanquis mal coordinats. A més, en comptes de saltar en una platja amb palmeres i cocos arran de mar, ho fan a la magnífica platja del Bogatell. Però, tal com passa en aquesta mena d’anuncis, tots volen mostrar lleugeresa i alegria. Bé, uns més que altres.
Amb tot, caldria plantejar-se si la lleugeresa dels cinc candidats a l’alcaldia de Barcelona és física, com la de la noia dels cereals, o d’idees. De fet, el que més idees noves diu que té, és precisament el més lleuger. Prefereixo quedar-me amb el dubte de si el que li pesa poc és la panxa o el cap. I l’altre, està tan ocupat buscant carteristes albano-kosovars que no pot ni enlairar-se. Entre poc i massa!
Posats a complicar-se la vida, proposo que en la propera ocasió els retratin llençant-se amb paracaigudes des del Tibidabo, a l’estil Chocokrispies!
Amb tot, caldria plantejar-se si la lleugeresa dels cinc candidats a l’alcaldia de Barcelona és física, com la de la noia dels cereals, o d’idees. De fet, el que més idees noves diu que té, és precisament el més lleuger. Prefereixo quedar-me amb el dubte de si el que li pesa poc és la panxa o el cap. I l’altre, està tan ocupat buscant carteristes albano-kosovars que no pot ni enlairar-se. Entre poc i massa!
Posats a complicar-se la vida, proposo que en la propera ocasió els retratin llençant-se amb paracaigudes des del Tibidabo, a l’estil Chocokrispies!
18/05/07
Ai, ai, ai...
S’acosten eleccions i els polítics s’acolloneixen. I aleshores, en un intent de ventar-se les pors, ens les engeguen a nosaltres. I no cal ser Artur Mas per tenir por i imaginar-se que Catalunya és un niu de yihadistas, n'hi ha prou sent un alcalde de poble. Suposo que deu fer mal veure com la poltrona de l’Ajuntament s’allunya cada dia que passa i penses que hauràs de tornar a compartir el sofà de casa amb el gos.
Els qui poden, com en Mas, fan servir els mitjans de comunicació per escampar la por. Així, de declaració en declaració van alimentant la pilota de la cagarel•la. Altres, com l’alcalde del meu poble, que no tenen pressupost per organitzar autocars de periodistes, són més descarats. Aquests van directes al la jugular. I no precisament a jugular dels qui maneguen les cireres en els mitjans locals, sinó a la dels corresponsals mitja merda, entre els quals m’incloc. Pot ser que fins i tot et facin saltar alguna llagrimeta, però quin gust veure que en més d’un cartell electoral els falta un ull o els han crescut banyes! Ben mirat, qui riu l’últim riu millor i jo en sé d’un que el dia 27, més que riure, plorarà.
Els qui poden, com en Mas, fan servir els mitjans de comunicació per escampar la por. Així, de declaració en declaració van alimentant la pilota de la cagarel•la. Altres, com l’alcalde del meu poble, que no tenen pressupost per organitzar autocars de periodistes, són més descarats. Aquests van directes al la jugular. I no precisament a jugular dels qui maneguen les cireres en els mitjans locals, sinó a la dels corresponsals mitja merda, entre els quals m’incloc. Pot ser que fins i tot et facin saltar alguna llagrimeta, però quin gust veure que en més d’un cartell electoral els falta un ull o els han crescut banyes! Ben mirat, qui riu l’últim riu millor i jo en sé d’un que el dia 27, més que riure, plorarà.
11/05/07
06/05/07
No us hi feu mal!
ICV-EUiA-EMP, GIPF, PSC-PM, PIBE... Què volen? Donar feina als logopedes? A veure, senyors i senyores que es presenten a les eleccions municipals catalanes del 27 de maig, no ens ho posin més complicat encara! No n’hi ha prou que haguem de buidar la bústia de propaganda unes tres vegades al dia, que topem amb les seves cares boniques mirem cap on mirem i que haguem d’aguantar el tuf de les botifarrades que celebren diumenge sí i diumege també, que a sobre, per poder votar ens haurem de passar el matí del diumenge 27 estudiant-nos els noms de les seves candidatures. No podrien ser més simples a l’hora d’inventar-se el nom i guardar energies per pensar en les seves propostes?
És cert que cada vegada es presenten més grups a les eleccions municipals, però, la veritat, em sembla que és més important la qualitat que la quantitat. Si en una llista s’hi ha de col•locar la tieta i la nebodeta que acaba de fer els divuit, potser val més rumiar-s’ho. I què dir de la plaga de ciutadans? Mare meva!
El que ens cal és menys bona fe i més eficiència! Les candidatures encapçalades per professors de matemàtiques seguits del músic del poble i el del bar de l’estació fan molta gràcia fins que no estan a l’ajuntament. Però, un cop al govern, s’arronsen davant del primer promotor que se’ls passeja pels nassos. Ah, això sí, aneu a votar!
És cert que cada vegada es presenten més grups a les eleccions municipals, però, la veritat, em sembla que és més important la qualitat que la quantitat. Si en una llista s’hi ha de col•locar la tieta i la nebodeta que acaba de fer els divuit, potser val més rumiar-s’ho. I què dir de la plaga de ciutadans? Mare meva!
El que ens cal és menys bona fe i més eficiència! Les candidatures encapçalades per professors de matemàtiques seguits del músic del poble i el del bar de l’estació fan molta gràcia fins que no estan a l’ajuntament. Però, un cop al govern, s’arronsen davant del primer promotor que se’ls passeja pels nassos. Ah, això sí, aneu a votar!
05/05/07
La Catalunya dels totxos mal posats
No paren de fotre un totxo sobre un altre i s’estan carregant Catalunya, si almenys els apilessin amb gràcia se la carregarien igual, però no tant. Passejant pel meu poble, La Garriga, m’he emprenyat amb els arquitectes. Fins ara la meva lluita era amb els promotors d’aquest país, però avui també m’he emprenyat amb els arquitectes, i molt!
A veure, què se n’ha fet de l’harmonia? I no parlo només de l’harmonia dels clàssics –que també i sobretot -, sinó de les masies del segle XIX i de les perles que ens va deixar el modernisme, per exemple. Excepte quatre edificis singulars, tot el que avui es construeix fa pena. I el pitjor, la gent veu una torra i ja perd el nord, tant se’ls hi en dóna si té mitja finestra, quatre nans a l’entrada o un llum de plàstic mal clavat, la qüestió és viure en una torra amb jardí i piscina. Si els arquitectes que saben innovar amb sentit són quatre, doncs que innovin aquests i prou. La resta que es dediquin simplement a imitar, que és una excel•lent manera d’aprendre. I, sinó, abans de construir, que recuperin els edificis que ens van deixar els mestres del passat. Que de feina n’hi ha, i molta!
Jo proposo que s’avaluï el seu gust dels arquitectes abans que puguin exercir lliurement. Una proposta integrista? Doncs més integrista em sembla que decideixin el paisatge de Catalunya amb total impunitat. I no si val que atribueixen la culpa d’aquest problema als pressupostos dels promotors. Perquè si això és així, que estic convençuda que sí, el que han de fer és no prostituir-se i ser fidels als seus principis! Què passaria si els periodistes féssim el mateix? Seria un escàndol, com si ho veiés!
Si us plau, no us carregueu tot el que encara queda de bo. Espereu-vos a que faci quatre duros i em pugui independitzar. Deixeu-me alguna coseta per restaurar!
A veure, què se n’ha fet de l’harmonia? I no parlo només de l’harmonia dels clàssics –que també i sobretot -, sinó de les masies del segle XIX i de les perles que ens va deixar el modernisme, per exemple. Excepte quatre edificis singulars, tot el que avui es construeix fa pena. I el pitjor, la gent veu una torra i ja perd el nord, tant se’ls hi en dóna si té mitja finestra, quatre nans a l’entrada o un llum de plàstic mal clavat, la qüestió és viure en una torra amb jardí i piscina. Si els arquitectes que saben innovar amb sentit són quatre, doncs que innovin aquests i prou. La resta que es dediquin simplement a imitar, que és una excel•lent manera d’aprendre. I, sinó, abans de construir, que recuperin els edificis que ens van deixar els mestres del passat. Que de feina n’hi ha, i molta!
Jo proposo que s’avaluï el seu gust dels arquitectes abans que puguin exercir lliurement. Una proposta integrista? Doncs més integrista em sembla que decideixin el paisatge de Catalunya amb total impunitat. I no si val que atribueixen la culpa d’aquest problema als pressupostos dels promotors. Perquè si això és així, que estic convençuda que sí, el que han de fer és no prostituir-se i ser fidels als seus principis! Què passaria si els periodistes féssim el mateix? Seria un escàndol, com si ho veiés!
Si us plau, no us carregueu tot el que encara queda de bo. Espereu-vos a que faci quatre duros i em pugui independitzar. Deixeu-me alguna coseta per restaurar!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
